Pantalles, tot es redueix a mirar
Que les classes
, es converteixin en una reunió de veïns
Uns a sobre
els altres, i entrar dins de les cases, amb la mirada innocent de ser un simple
aprenent.
I pensar , en
no moure’ns de la vagància que ens fa,
I pensar en
com som, en que canviarem ,
I seguir un
dia mes veient el sol sortir per la finestra aquest matí
I trobar a
faltar el fet de trobar-nos sota el primer sol de primer sol de primavera,
De estar tots
junts a casa sense el hivern, hivern
I poder
entrar de nou , dins cada pantalla que ara va passant,
Com si entréssim
a una classe,
que ara es
mes una reunió de veïns
tots uns
sobre els altres,
amb la mirada d'un simple aprenent
25 de març del 2020.
Histories de Aura
PERSONATGES
DEL PRIMER ACTE:
ALICE
MARK
EL
SENYOR
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
ESCENA
1
La
ALICE i en MARK son veïns, viuen en un bloc de pisos
del que ells anomenen “ una ciutat mítica.” no et sona encara? Si aquell tipus
de ciutats on quan creues el pont de la entrada hi posa en lletres grans
“WELCOME TO ELEFANT” bé en realitat no es ni una ciutat, es mes aviat, el seu petit barri dins de la ciutat, tant hi
fa, la qüestió es que son veïns, viuen en el 7è pis, el 7é 1ra i 7e 2na
respectivament de un bloc de pisos normal, ja saps aquells amb tota mena de
mena de luxes, si per luxes entens, un ascensor, que per a ells no es massa
vital, però qui sap si per alguns dels seus veïns si.
ALICE: ( parla per l’intèrfon
que esta just al costat de la porta d’accés al pis) Nomes donem 20 minuts,
senyor , li ensenyaré el barri i quedarà encantat.
La
ALICE no rep cap resposta per part del seu
interlocutor, la qual cosa vol dir en el
seu codi intern, que si.
Agafa
les claus i surt de casa, la porta del pis es tanca rere seu amb un gran soroll.
Com
fa sempre, baixa per les escales fins a la porta d’accés a l’edifici que es
tota de vidre on “ EL SENYOR” ja l’espera per anar a fer una volta.
Sortint
de l’edifici a ma dreta hi ha la rambla, el carrer principal del barri , tots
dos caminen amb pas tranquil per el carrer que es ample i aquestes hores ja es
ple de gent que encuriosida mira les botiges, al final del carrer es troba el
marcat municipal, la Alice orgullosa com
es, li anuncia que ja compta amb quatre
botigues: La del peix, la carn, una verduleria i una gelateria.
El
senyor se la mira, però no sembla gaire interessat, no es fins que surten del
mercat que podem sentir per primer cop la seva veu.
“EL SENYOR”: Escolta Alice , m’han dit que també hi ha una estació de tren.
Alice:
(es pren un moment per meditar la
resposta) No ben be, tot just esta en construcció , si vol la acompanyo a veure
les obres
EL SEÑOR: D’acord.
La
Alice i el senyor segueixen a escena.
Tan
la Alice com el senyor segueixen caminant fins a trobar un creuament entre quatre
carrers, agafen el carrer de la esquerra i nomes entrar ja es sent el soroll de
els obrers que treballen des de ben aviat.
Tots
dos ( la Alice i el señor) es queden en silenci observant el imponent edifici i
com si es poguessin llegir el pensament:
(Accions per fer
a escena)
tanquen els ulls imaginant-se el soroll dels trens que
d’aquí a ben poc passaran per allà i riuen de la curiosa coincidència de haver
fet els dos un gest semblant
Apareix una font
a escena
No
es fins que la calor agomboiant de l’agost ( produir calor) comença a pujar de nou que decideixen emprendre el camí de
tornada cap al punt de partida el l’edifici on viu la Alice, però quan arriben
a la rambla ja no poden mes, així que fent un últim esforç, creuen la rambla
deixant a ma dreta les botigues fins arribar al parc on veuen aigua a la Font
mes propera i poc després s’asseuen en un banc sota el gran til·ler, on la ALICE li llença una pregunta, no es una
pregunta, es LA PREGUNTA:
ALICE: Llavors es queda a viure al barri?
La resposta del SENYOR un gran silenci.
Poques setmanes després de la primera trobada entre la ALICE i “ El senyor” arriben els primers camions de mudances
davant de l`edifici.
Abans de comprar-se el pis “El senyor” remarca durant una de
les converses amb la Alice que necessita tota la primera planta nomes per a
ell.
La ALICE amb la seva veu dolça li torna a repetir que aquell lloc no
ho es pas una casa senyorial.
Però com per al senyor sembla una decisió important, L’ALICE al final acaba cedint tota la primera
planta al “senyor”.
Dues setmanes mes tard de aquella conversa, la mudança es
dona per finalitzada. Ara la Alice i el senyor també son veïns.
El
senyor surt de escena
FI DE LA ESCENA 1
ESCENA 2:
(interior de un ascensor de fusta) : La Alice puja fins a
casa seva per l’ascensor amb un somriure de orella a orella.
Apareix
el Mark en escena.
Mentre la Alice puja per l’ascensor i aprofitant que avui no
apreta tant la calor, en MARK el veí del 7e 2na té el temps per deixar la caixa de
galetes recent fornejades davant la porta de la Alice.
Sap que no es la millor manera de saludar però es massa
tímid així que de moment disfruta veient la cara de la seva veïna al recollir
el deliciós paquet vermell.
La seva casa es ample i còmoda des de el gran finestral pot
veure com la gent passeja pel parc.
Els dies van passant en la calma del seu pis tot blanc fins
que arriba el dia en que es decideix. I just quan la Alice puja d’una de les
seves visites a la immobiliària que no es gaire lluny d’allà, la atrapa tot
just quan les portes sobren i li proposa d’anar fer una volta pel parc.
No , No, era la primera vegada que mantenien una
conversa , però si que era el primer dia en que el MARK havia pogut dir una frase seguida
davant d’ella, les seves anteriors converses no passaven de les típiques
converses d’ascensor quan després d’un gran silenci nomes donava temps per un
bon dia, bona tarda o bon vespre depenen la hora del dia en la que
coincidissin.
en MARK i la
ALICE entren a l’ascensor
El soroll de l’ascensor indica que ja son a la planta baixa, tots dos surten del ascensor
i en .Mark en un gest de respecte cap a
la Alice li obre la gran porta de vidre que separa l’exterior del edifici.
Aquella tarda, el vent bufa suau, surten de l’edifici i a ma
dreta caminen amb pas lleuger rambla avall, cadascú amb el seus pensaments,
passen la botiga de barrets on la mare de la Alice havia treballat i no pot
evitar pensar:
“Que bonic es quan les tradicions encara duren” ella la ha
vist des que era ben petita aquella botiga, i ara allà segueix imparable tot i
el pas del temps.
Arriben ja a la tercera botiga i giren per creuar el pas de
vianants, no hi passen cotxes gaire sovint però es senyal de bona educació
parar,
al
arribar al parc (Escena exterior)
ja senten el soroll
dels nens que aixequen la veu mentre juguen a futbol.
En MARK i la ALICE fan una carrera des de la porta d’entrada al parc fins al
estany que divideix el parc en dues meitats. Com no, aquesta vegada guanya en MARK que conserva encara el cos d’atleta
de quan anaven a l’institut.
Es llavors quan mig ofegada, L’ALICE li demana si no li sabria greu
entrenar-la així compartiran alguna cosa mes que la seva afició a les galetes
de xocolata.
En MARK sense dubtar-ho accepta.
El camí de tornada a casa de la ALICE i en MARK es fa en rigorós silenci, ningú dels
dos gossa parlar per tal de no trencar el moment màgic.
(fi de la escena exterior)
En arribar aquell vespre als seus
respectius pisos en Mark i la Alice saben que alguna cosa entre ells dos ha
canviat.
FI DE LA ESCENA 2
35 DIES MES TARD
ESCENA 3
Al canviar de mes i passar del relaxat agost
a totes les incògnites com sempre ens
planteja el setembre.
La relació de la Alice i en Mark efectivament
ha canviat, cada cop passen mes temps junts, compartint ara ja alguna cosa mes
que galetes de xocolata i entrenaments.
També han canviat les coses en l’entorn segur
de la Alice, ha hagut de canviar de feina, a passat de vendre pisos a ser locutora de radio local , per
segons la empresa que fins ara estava treballant “ Petites discrepàncies”
ALICE : Petites discrepàncies i una merda — pensava ella. Òbviament tot això que fan es il·legal,
pensava ella, havia de fer alguna cosa.
Per sort encara podien sortir de casa, però aviat no podrien fer-ho.
Moltes preguntes
li sorgien dins el seu cap, i cada cop oblidava que havia de fer mes coses.
Per sort havien
fet obres, tant al pis de l’Alice com en el del Mark.
Ara tots dos
compartien un mateix pis, el 7é es la primera actuació que van fer quan van
saber la noticia.
L’habitació on
ells dos dormien, cada cop era mes un caos.
L’Alice cada cop
està mes preocupada fins al punt de no controlar les hores del rellotge.
Llavors en MARK l’ajudava avisant-la de tots els
esdeveniments importants:
-
Alice , es hora de dinar.
— Alice, recorda el entrenament
I Així van anar fent tot el que en Mark deia, la Alice ho feia.
Fins que va arribar el dia en que durant un entrenament, la cara de la
Alice va canviar, de tant riallera com era sempre a la cara mes seria que us
pogueu imaginar, va ser llavors que la ALICE
va dir:
— Mark em de convocar una reunió urgent amb els
veïns.
Durant el nou període de silenci la ALICE i en Mark estaven callats durant la major part del dia exceptuant quan
baixaven a fer el seu rigorós entrenament al parc, també comprovaven porta a
porta si algú encara hi vivia en aquells pisos però aparentment semblaven buits
per tant la Alice i en Mark van haver de recórrer a la seva ja vella coneguda “
Virtualitat” .
Va ser llavors quan amb gran agilitat va
agafar la seva agenda i va escriure un correu a tothom i la sorpresa va ser
gran quan un mes després, tal com estaven el dia de la convocatòria, a la hora
acordada, les 19 p. m , la gran pantalla del ordinador que compartien es va
encendre, tots dos es van mirar il·lusionats això només significava una cosa
algú volia parlar.
Però lluny del que podíem esperar la pantalla
tal i com es va obrir es va apagar i així fins a 7 vegades separades per un
gran fos en negre.
ALICE : I vam fer el millor que sabíem fer esperar...
MARK: Aqui no sembla haver res
(En mark es posa a plorar)
ALICE : I no era
cert, el que si ho era que les seves
llagrimes m’havien portat molt mes lluny d’on jo hauria arribat mai.
I axi estem, i podem afirmar que avui i nomes per avui, aquest es el
meu cos i jo podré decidir la meva mort quan arribi el final del dia.
Quantes vegades en MARK m’ho había sentit dir i mai es cansava,
ALICE: I Si finalmente jo no podía ell ho arreglava
tot, sempre. Perqué com es pot estimar sense que un dels dos prengui sempre
mal? No, no es pot i punt.
FINAL
PRIMER ACTE
-
